Comentari personal sobre “Software libre”

El món del programari lliure és un clar competidor per al programari privatiu i així ho ha demostrat des de fa molt de temps.
Grans empreses com podrien ser Sun, coneguda mundialment per ser la desenvolupadora de Java entre d’altres, han apostat fortament pel món del programari lliure fins al punt d’haver alliberat un dels secrets més ben guardats, la tecnologia de java. S’ha de reconeixer que no ho van fer d’un dia per l’altre, pero el que compta és que actualment és una tecnologia totalment lliure que pot ser millorada per tota la comunitat. Tambè van adquirir l’empresa Innotek, encarregada del desenvolupament de VirtualBox, aixì com OpenOffice, el processador de textos lliure més conegut.
Es podria dir que en el món dels servidors Web és també casi un monopoli del programari lliure. Segons netcraft, més del 50% dels servidors d’internet utilitzen Apache, el servidor web lliure per excel·lència, mentre que el servidor web de Microsoft, IIS, només ocupa el 34%. Irònicament Microsoft va fer una gran contribució monetària al projecte Apache, acció que no ha fet que la xifra d’apaches descendeixi.
La majoria de supercomputadores del món també corren sota Linux, i aqui el percentatge arriba fins al 84% mentre que només el 1.40% corre Windows, segons Top500.
Però no només les empreses i les universitats s’han adonat del potencial del programari lliure, els governs de tot el món l’han implementat a diversos nivells. Per exemple, la Generalitat Catalana ofereix a molts centres la possibilitat d’instal·lar Linkat, una distribució de Linux especialment dissenyada per aquest cas. Altres governs com el de la Generalitat Valenciana o la Junta d’Extremadura han aconseguit implementar les seves respectives distribucions (Lliurex i Linex) en diverses institucions del seu àmbit. També s’han donat casos en els que el país sencer migra cap a una distribució, com és el cas d’Alemanya, que implementarà Suse.
Tot això ha sigut possible gràcies a llicències com la GPL entre d’altres, una llicència creada per la FSF l’any 1984 amb l’idea de promoure la creació d’un sistema operatiu compatible amb Unix que fos totalment gratuït i a més a més, defensa 4 llibertats que són les següents: la llibertat d’utilitzar el programa per a qualsevol propòsit, la llibertat de veure com funciona el programa, la llibertat de fer-ne tantes cópies com vulguem i la llibertat de millorar-lo i distribuir-lo a tota la comunitat.

Hi ha moltes altres llicències lliures, com per exemple Creative Commons, de la que ja es va comentar en l’anterior comentari, l’Apache License, compatible amb GPL i aplicada a tot el programari desenvolupat pel projecte Apache, o fins i tot la Mozilla Public License de la fundació Mozilla, encarregada de aplicacions com Firefox o Thunderbird
Desgraciàdament no totes les llicències “lliures” són tan lliures com voldriem. Un clar exemple n’és la BSD, que ens permet agafar codi que s’hagi creat per la comunitat i tancar-lo per tal de treure’n benefici a partir de les posteriors modificacions. Un clar exemple seria el cas de MacOSX, un sistema operatiu realitzat per Apple que en un passat va ser lliure però que ara és tancat i privatiu.
En conclusió, el programari lliure és el futur de la nostre societat i personalment opino que si la gent s’acostumés a actuar en comunitats, el pensament evolucionaria més ràpidament.

Comentari personal sobre l’article “Música Libre”

Personalment opino que el món de la música esta molt sobrevalorat, així com el món de la propietat intel·lectual en general. La música era lliure quan els trobadors es dedicaven a anar recitant els diversos poemes pels castells i molts d’ells cantaven versions que havien escoltat d’altres trobadors sense pagar cap tipus de retribució a l’autor original. Però quan va començar a propagar-se el concepte de propietat intel·lectual i els autors de les obres o invents van començar a tancar els seus descobriments, la cultura se’n va ressentir. Si es tanca l’accés a la cultura, aquell que no hi pot accedir ha de tornar-la a crear i, a més a més, ho ha de fer d’una manera diferent a l’original ja que sinó estaria infligint la llei. És la història de re-inventar la roda un i altre cop, amb l’afegit de que aquesta roda ha de ser d’una forma no completament rodona. Si es donés la possibilitat d’accedir a tota la cultura del món d’una forma lliure, la societat hauria avançat molt més.

D’altre banda, la possibilitat d’aconseguir cultura lliure no és impossible avui dia, hi ha llocs com Jamendo que ens ofereixen la oportunitat de descarregar música lliure, normalment amb la llicència Creative Commons, llicència que ens permet distribuir el contingut obligant les persones que la vulguin utilitzar per crear obres derivades a mantenir una menció a l’autor original. La gent s’ha adonat que el món no va enlloc si no col·laborem entre tots i és per això que, vulguin o no, aplicacions com Napster o l’actual eMule han ajudat la societat a evolucionar, i per molt que associacions com la RIAA o l’SGAE intentin relentitzar aquest procés per treure’n un benefici, a la llarga no ho podran evitar.

De fet, artistes com RadioHead o NIN ja han començat a distribuir la seva música sense la intervenció de les grans discogràfiques i, encara que s’han aprofitat una mica del seu èxit en èpoques passades han demostrat que és perfectament possible aquest nou model de negoci, el que promociona als grups realment bons i no els que les discogràfiques volen que escoltem contra la nostra voluntat en cada anunci o programa de televisió. Pearl Jam ja fa temps que distribueix la seva música a través d’Internet, concretament des del febrer del 2006 i avui dia són un dels grups més famosos a causa de la seva innovació. Violadores del verso també van ser pioners en anunciar mitjançant un programa televisiu que van distribuir el seu àlbum una setmana abans a través de les xarxes P2P i per aquest fet no va deixar de vendre més discos que cap grup de rap espanyol.

Però les discogràfiques no se’n desentenen d’aquest fenomen i contracten empreses com CoPeerRight Agency empresa que es dedica a enviar missatges per espantar als usuaris del P2P entre d’altres maniobres anti-pirateria, per tal d’intentar disfressar actes perfectament legals segons l’actual legislació com a actes castigables amb la pena de presó o multes astronòmiques. No obstant, aquests actes considerats de dubtosa legalitat per l’SGAE són moltes vegades inconscients per part dels usuaris ja que moltes aplicacions P2P venen configurades per defecte amb el propòsit de que es comparteixi més.

Per protegir aquests usuaris i els nostres drets intel·lectuals en general, advocats com David Bravo treballen diàriament. Un dels seus arguments per defensar la innocència dels usuaris del P2P és el següent:

“Se basa en que la subida automatica de datos, que en las redes P2P se realiza de forma simultánea a la descarga, es una comunicación pública, algo que resulta forzado porque esta subida puede no ser conocida por el usuario o serlo pero no pretenderse. Si careces de autorización para esa comunicación, a las malas podría considerarse un ilícito civil, pero no un delito

En el ámbito civil es determinante la intencionalidad, si no, dejar olvidados unos libros en un parque sería ilegal. Para que exista comunicación pública, debe haber no sólo el conocimiento de que se están subiendo ficheros, también ofrecimiento efectivo”.

Com a conclusió m’agradaria especificar que el futur de la propietat intel·lectual no és tan llunyà com es creu, de fet, al món del programari les empreses estan començant a veure el potencial del codi obert si es que no l’han vist ja.

iPhone: mission failed

Written in 11th July and posted today because I wasn’t in the mood …

Today was an special day, something that was to be rememberd as the day when most people were to achieve their dream, the new cutting-edge iPhone from Apple, but there was a problem that clouded the magnificent day, it’s name is Telefonica.

I woke up with the intention to acquire a new shiny iPhone, I grabbed my car and went to a near village to meet a friend of mine. Cujo77’s intention was slightly different from mine, he wanted to buy the white iPhone whereas I wanted the black one, but we had a common purpose anyway.

Both of us jumped into the car at 7am, more or less, and drove to Sabadell, where we were supposed to be the first in El Corte Inglés’s queue. There was absolutely no-one in the street, so we decided to go to a more crowded place and share our “freakism” with the rest of the apple fans, and the chosen place was Plaça Catalunya in the middle of Barcelona.

We reached our new queue, there were just a few people in there so we agreed to stay because it seemed that we were to get our phones and it was about 8 in the morning but … the truth was … well, you’ll see.  We queued till 10 o’clock, when the doors were supposed to open, chatting with the other apple fans and playing videogames, my friend even got to be interviewed for Catalunya Radio! We saw something like 15 people in front of us and about 200 behind, we were fortunate! As the doors opened, everyone cheered and people who weren’t in the queue before, met their friends in front of us, forming a total of 27 people in front of us … no worries, there should be at least 40 phones or more! … optimist … People started entering and getting their tickets and as we tried to get the 28th ticket a woman approached and said “There are no more iPhones left, if you wish to receive more info about near shipments, you can give me your phone number” (a call I still haven’t received today)

A camera from Telecinco recorded my friend’s face while she was saying all that crap and later interviewed him, tough he received no iPhone in exchange. We ran to other places were we knew it would be sold, but none of them had a clue when they would receive the shipment …

In conclusion, two weeks later I bought a Nokia E51 and I love it!

Harry Potter y sus traductores

Es por todos bien conocido que el trabajo de los traductores no es nada sencillo, muchas horas de trabajo y esfuerzo, muchas horas de aprendizaje del idioma y su cultura, … Aunque lo que seguro conocéis es la espera que tenéis que sufrir entre la salida de X libro en inglés y su posterior traducción en español o el idioma deseado.

Bien, para remediar esa irremediable tensión que origina el saber que cierta historia esta disponible pero que esta encriptado de tal manera que no la puedes entender (justamente igual que cuando tienes un mensaje cifrado que quisieras desencriptar y no puedes, ya que te llevaría 3 meses o más), muchos “fans” de ciertas sagas optan por hacer los conocidos (y odiados por los traductores profesionales?) fan-subs o lo que seria una traducción amateur que sirve para pasar el mal trago a muchos.

Yo nunca he sabido demasiado de leyes, pero lo que si se es que hacer subtítulos sin autorización del productor no es ilegal mientras no cobres por ello, lo que se conoce bajo el termino “sin animo de lucro”. La ilegalidad comienza cuando distribuyes el original al mismo tiempo, en cuyo caso iras a la cárcel seguramente.

Así pues, desde mi punto de vista, la detención del pobre ciudadano de apenas 16 años de nacionalidad francesa basándose en su traducción libre del nuevo libro de Harry Potter me parece totalmente injusta, y me hace reflexionar sobre si debo o no seguir adelante con mi oficio, ya que nunca me podré dedicar a hacer traducciones libres por mi cuenta y sin animo de lucro … maldito copyright!

Continuará …

Desde Finlandia con amor

Recientemente he leído un libro bastante interesante titulado “From Finland with Love” de Roman Schatz, un alemán afincado en Finlandia. Este libro me ha dejado tan buen sabor de boca, que he decidido hacer unos cuantos posts basandome en los capítulos de este libro. Y el primero es …

Shock cultural en finlandia.

A simple vista, Finlandia puede parecer otro país europeo, pero si te fijas un poquito te darás cuenta de que no es así. Todos sabemos que por estas tierras la noche comienza mucho antes durante el invierno, he llegado a ver como se hace de noche a las tres y media (de la tarde?¿) pero eso no es todo lo diferente … hay una cosa todavía más rara … su gente.
Los finlandeses y las finlandesas son bastante “raritos“, por así llamarlo. Son tímidos por naturaleza, tanto que no se comportan atrevidamente hasta que llevan una o dos cervezas encima. Es tanta la timidez que muchas veces no te cruzan la mirada por la calle y no esperes que conocidos lejanos (la vecina de tu amiga, a la que has visto como 5 veces … se gira para no mirarte al cruzarse contigo). Incluso se han dado casos de ancianas huyendo asustadas tras haberles dicho “hola!” y alzar la mano en forma de saludo.

Aquí el concepto de ser cortés es ligeramente diferente, mientras en el resto de Europa constaría en hablarle a tus compañeros y preguntarles como les ha ido el fin de semana … pero aquí, es todo distinto, aquí hay que dejar a las personas a solas, si son amigos tuyos, ya te contaran lo importante, no hay porque preguntarles.

También hace falta respetar los centímetros de espacio personal, que para este caso serían un total de 70cm, tampoco esperes que te miren a la cara durante la conversación y mucho menos a los ojos, aunque mucha gente ya se ha acostumbrado.

Conste dentro de las palabras que no usar en este país, la palabra “este país es una mierda”. Todos los finlandeses llevan un pequeño nacionalista en su interior, faltaría más que encima se lo dijeras a la cara. Son tan suyos que para dar la diferencia comen otro tipo de pan, ruisleipä, una especie completamente diferente de pan que según ellos “es muchisimo más saludable que vuestro asqueroso pan normal”